La història de la Pepeta

Mentre en Mull em bastia aquella tardor, jo només escoltava pestes contra aquell avi que semblava que mai s’acabava de morir. Ja a la primavera següent vaig tocar aigua per primer cop. El meu armador era un metge de Barcelona, i jo gaudia de les aigües de Llafranc. Corria l’any 1976. Amb ell i la família vaig tenir una vida plàcida donat que només sortíem a fer el vermut a les cales pròximes els caps de setmana o per vacances.

Uns quants anys més tard em varen vendre i en una curta singladura vaig anar a parar a Palamós, que era on m’havien construït. Així que tornava a casa. Els meus nous amos eren pescadors, en Ricardo i la Glòria.

Però a mi em volien per allò que em varen fer, per anar a passejar. Durant la Festa del Palamós Terra de Mar del 2004, decidiren que em calia una vela per navegar com les antigues barques de pesca d’aquella terra. Així que pocs dies desprès cap a llevant, fins a l’Escala on el Mestre d’Aixa Sala m’aparella un pal piol, una antena i una gran vela llatina. La veritat és que feia goig amb la vela i aquells colors groc i blau -els de Palamós- al meu buc. Els anys següents vaig visitar un grapat de platges de la Costa Brava, fins i tot vaig fer alguna regata. Però aquella vela, malgrat una tripulació habitual de quatre persones, era molt feixuga de maniobrar. Podia arribar a ser un malson. Sobretot en el moment de plegar la vela, i, si feia mal temps… era una temeritat. En Ricardo i la Glòria tenien dos amics, la Lluïsa i en Jordi, amb qui solien completar la meva barcada. Un dia, l’any 2008, em deixaren amarrada a Palamós i marxaren molt lluny fins el port de Brest, a la Bretanya. Quan tornaren, no semblaven els mateixos. L’hivern següent durant el carenat, aparegué un segon pal a popa de la banyera, l’antena desaparegué i m’hi aparellaren unes veles diferents. Vaig sentir que en deien àuriques.


Fet i fet vaig passar de ser un llaüt amb vela llatina, a portar un aparell de quetx. Un nom estrany per una barca de Palamós, però enseguida vaig notar que sortia a la mar més sovint amb el motor callat. I anava ràpid, més ràpid que abans. En Ricardo i la Glòria cada cop venien menys a navegar amb mi, però la Lluïsa i en Jordi! Dia sí, dia també. Amb el temps vaig saber que ells eren els meus nous amos. I no pararen les reformes. Al mig de la banyera aparegué un moble amb una roda de timó. Ara em menaven asseguts davant el pal de mitjana. Va ser el temps dels meus viatges més llargs: Cadaqués, Arenys, Barcelona. També m’hi afegiren veles. Fins a cinc. Navegava amb el floc, una trinquetilla, la major, l’escandalosa i la mitjana. Vist de lluny semblava un gran vaixell. Dur tantes veles em permetia sortir a navegar amb qualsevol mena de vent, des de la ventolina a la Tramuntanada.

Però alguna cosa no deuria anar bé al país. Un dia en Jordi aparegué amb dues veles noves. La major era llistada amb quatre franges vermelles i cinc de grogues, i la escandalosa portava un preciós estel blanc sobre fons blau. A partir d’aquell dia encara vaig navegar més amunt i avall. I ho feia de vegades amb gent estranya a bord que amb altaveus i megàfons cridaven llibertat i independència. Han estat anys de participació en una reivindicació col·lectiva que diuen m’ha fet famosa arreu. Tothom em coneixia no pel meu nom sinó per la barca estelada. Però passen els anys i em vaig fent més vella. Cada cop necessito més cures en el meu buc. Un dia, estant a l’escar vaig sentir que em volien vendre o donar perquè ja no em podien mantenir. Em vaig posar molt trista.

Vingueren uns homes forasters. Venien de lluny. S’embarcaren i sortírem a navegar. Quedaren encantats. Segons ells, era exactament allò que volien. No sé com anaren els tractes, només sé que uns dies desprès vaig salpar de Palamós per no tornar-hi. Amb en Jordi i els nous propietaris posarem rumb a Torredembarra. Desprès de deixar en Jordi a Badalona la meva arribada a port… encara m’emociona. Música, menjar, autoritats, festa! Mai, mai m’havien rebut d’aquesta forma. Eren la gent de l’Associació Orsapop de Torredembarra.

Un cop allà al moll, començaren de nou les reformes. Un dia m’aparellaren de nou al pal major una vela llatina. Jo estava contenta, tant, que en sortir a navegar aquell nou aparell feia fer camí al meu buc com mai. Ara ja no sóc un quetx, ara vindria a ser una barca de mitjana. Sóc feliç a la meva nova vida. Aquí a Torredembarra fa més caloreta i no hi ha aquelles tramuntanades. Em mimen cada dia. Sempre hi ha un o altre que ve a visitar-me. Ja durant l’any 2019 he fet un munt de trobades, tant de bo els meus amics superin tots aquest desgavell que estan vivint els humans i aviat torni a obrir les veles al vent.


Escenavegant.
11/05/2020

Deja un comentario

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies